Experts

Sóc un expert. Segur, en tant que sóc posseïdor de diverses experiències. Però, perquè puc anomenar-me "expert" i no "experimentat"?. El cúmul d’experiència és garantia de ser “expert”?. Dues persones amb la mateixa experiència poden ser igual d’experts?. Ara trobo a faltar el record precís de la metodologia de la maièutica, per tal de poder-me enfrontar a suposats “experts” embolcallats per un enginy de marketing.
Tot plegat aquesta retòrica ha estat generada al meu cap en descobrir el blog d’un “expert” en cites. Sí, en cites amb altres persones del sexe oposat, del mateix o de sexe indefinit. Després de publicar aquest comentari, li enviaré un missatge amb el motiu “-estudies o treballes- segueix funcionant com a eina per a trencar el gel, igual que per desús durant temps el cotrimoxazole torna a matar les E. Coli???”. Si me la publica i em contesta (que no ho crec), prometo actualitzar la informació (i potser continuar consultant-hi). A la secció de Blogosfèrics va!. Comença el cicle del ressorgir de la ironia i la maièutica socràtiques com a eines de desemmascarament de suposats “experts” a la web.

"Cuando Goya se volvió sordo, su loro se hizo mimo". (Fernando Arrabal, escriptor "milenarista". 2005)

Pocs personatges m'han semblat més estranys que Fernando Arrabal. La seva biografia el situa amb els difícils antecedents d’un pare militar, condemnat pel bàndol blau a presó, davant la seva fidelitat amb l’exèrcit de la República, traslladat a l’Hospital de Burgos per una “suposada” malaltia mental, escapant en pijama del mateix i desapareixent sense més notícies, però amb trasllat posterior de la família a Salamanca (des de Melilla) i l’inici del periple del “diagnosticat” com a superdotat Fernandito per diversos col•legis catòlics, fins a abandonar el camí “recte” de l’educació i marxar a París en auto-stop a veure una obra de Bertolt Brecht. Se suposa que, a París, va emmalaltir de tuberculosi i això va perllongar la seva estada durant diversos anys. L’obra, principalment teatral, d’Arrabal l’ha fet mereixedor d’importants guardons a ambdós costats dels Pirineus.
Però la seva imatge pública dista molt de la d’un prestigiós literat que, segons s’ha arribat a afirmar, va ser considerat com a finalista al Premi Nobel de literatura l’any 2005. La seva adreça de contacte la col•loca a París, a prop de la Place de Wagram, i el seu correu electrònic és de domini Orange. Gran part de la seva obra actual és a diaris com El Mundo, i els continguts són clarament provocadors. A sobre, té un blog encara menys actualitzat que aquest (INADMISSIBLE!). És, no obstant, mentre recordem el naixement del “milenarisme” a l’únic programa de TV bo que ha presentat en Sánchez Dragó, la meva nova referència a la secció de Blogosfèrics. Una copa, o més, per Arrabal.

A vista d'ocell

Encara recordo la primera vegada, fa uns anys, que el meu amic Miquel Marcé va obrir el seu portàtil a una terrassa de les Rambles i va ensenyar-me com, per art de màgia, gràcies a un programa anomenat Keyhole un podia accedir a una visió del món a vista d'ocell, amb la integració de les fotos de diversos satèl·lits. Després vindria, amb accés lliure, el Google Earth, millorant-se en aquests dies amb la seva extensió (per a mi, fantàstica) Street View. Tot just fa un mes, vaig veure un cotxe amb el logo de Google a la porta i una torre de càmeres al sostre, que potser va immortalitzar el meu pas per la cruïlla d’Aribau amb Laforja. L’èxit d’aquestes aplicacions ha revolucionat la representació dels nostre mapes i de la planificació de les nostres rutes. Tot això ha estat ben vist pels professionals del marketing, que han aprofitat aquestes eines globals per a la promoció de les seves marques clients. Al igual que els (misteriosos?) geoglifs de Nazca, gràcies a aquestes noves aplicacions podem trobar imatges corporatives com les de KFC al mig del desert de Mojave (a les coordenades 37°38'45.85"N, 115°45'2.55"W) o, paraules amb sentit que escapa al meu coneixement (com el “Poo” de les coordenades 55°57'26.79"N, 3°18'41.08"W). El món com a llenç global. Recentment a les principals ciutats espanyoles (i diré Barcelona, així com Madrid, Bilbao o Màlaga) han aparegut de manera poc misteriosa uns “senyals” dignes del film de Night Shyamalan, per iniciativa de l’agència barcelonesa On&On (http://onon.es), amb el logotip d’un nou rom de l’empresa Bacardi. Això déu ser el que el meu amic Roberto Arauz (una de les persones que conec que més en sap, de marketing) anomena “street-marketing”, un dels conceptes que intento memoritzar (tot i que, per raons òbvies, el que més entenc és el de “marketing viral”). Ara bé: apuntar-se a aquestes coses a aquestes alçades no crec que pugui anomenar-se com “innovador”. És una tendència, amb despeses que ignoro si estan per sota de les campanyes de publicitat pels canals convencionals, que espero que no sigui més imitada, per tal de no fer senderisme sobre les daurades cimes de Macdonalds. I no, jo no l’anomenaria “street-marketing”. Per començar, té molt més de “camp” de que carrer.

Guaita què he trobat en el Youtube

Si és que és una font constant d'art i estil. Això era una intro i no la del Operasion Triunfo!.

Brindiiiiiiissssssssss, brindiiiiiiiissssssss...

L'adeu "del Bassas"

Ahir vaig sentir les paraules de comiat de l'Antoni Bassas i, com que darrerament he canviat alguna vegada de lloc de treball, vaig quedar especialment admirat de dos moments: un, evidentment, del final, contingut en emoció i en la línia justa de crítica i prudència. El segon, l'entrevista amb qui conduirà el, fins ahir, programa estrella de la ràdio catalana. Se suposa que la cap de programes de Catalunya Ràdio ha de tenir alguna responsabilitat sobre els "suggeriments" de canvi de format que, a banda de diverses pressions, apunta el periodista com a causa del seu "prou". El seu to defensiu em va semblar delatar-la. I que la cap de programes sigui qui s'ha de posar al davant pot ser reflexe de que cap altre professional de la casa ha volgut passar per sobre de qui des de 14 anys ha fet el producte molt, potser massa, seu.

En fi: nous temps per a la ràdio pública catalana, i la incertesa de saber a qui escoltarem camí de la feina a partir de setembre. Imagino als caps de programes de les cadenes privades fent plans sobre quant significaria per a ells que a les seves freqüències se sentís, després de l'estiu, un renovat "bon dia: són les set". Si l'Antoni Bassas, vol, és clar. Ui, privades... i la COM????. Pot més la "crosta" que l'audiència?.