20.7.08

A vista d'ocell

Encara recordo la primera vegada, fa uns anys, que el meu amic Miquel Marcé va obrir el seu portàtil a una terrassa de les Rambles i va ensenyar-me com, per art de màgia, gràcies a un programa anomenat Keyhole un podia accedir a una visió del món a vista d'ocell, amb la integració de les fotos de diversos satèl·lits. Després vindria, amb accés lliure, el Google Earth, millorant-se en aquests dies amb la seva extensió (per a mi, fantàstica) Street View. Tot just fa un mes, vaig veure un cotxe amb el logo de Google a la porta i una torre de càmeres al sostre, que potser va immortalitzar el meu pas per la cruïlla d’Aribau amb Laforja. L’èxit d’aquestes aplicacions ha revolucionat la representació dels nostre mapes i de la planificació de les nostres rutes. Tot això ha estat ben vist pels professionals del marketing, que han aprofitat aquestes eines globals per a la promoció de les seves marques clients. Al igual que els (misteriosos?) geoglifs de Nazca, gràcies a aquestes noves aplicacions podem trobar imatges corporatives com les de KFC al mig del desert de Mojave (a les coordenades 37°38'45.85"N, 115°45'2.55"W) o, paraules amb sentit que escapa al meu coneixement (com el “Poo” de les coordenades 55°57'26.79"N, 3°18'41.08"W). El món com a llenç global. Recentment a les principals ciutats espanyoles (i diré Barcelona, així com Madrid, Bilbao o Màlaga) han aparegut de manera poc misteriosa uns “senyals” dignes del film de Night Shyamalan, per iniciativa de l’agència barcelonesa On&On (http://onon.es), amb el logotip d’un nou rom de l’empresa Bacardi. Això déu ser el que el meu amic Roberto Arauz (una de les persones que conec que més en sap, de marketing) anomena “street-marketing”, un dels conceptes que intento memoritzar (tot i que, per raons òbvies, el que més entenc és el de “marketing viral”). Ara bé: apuntar-se a aquestes coses a aquestes alçades no crec que pugui anomenar-se com “innovador”. És una tendència, amb despeses que ignoro si estan per sota de les campanyes de publicitat pels canals convencionals, que espero que no sigui més imitada, per tal de no fer senderisme sobre les daurades cimes de Macdonalds. I no, jo no l’anomenaria “street-marketing”. Per començar, té molt més de “camp” de que carrer.