“A mí siempre me quedará entre medias un triángulo isósceles por donde pueda pasar la luz”. (Ana Obregon, biòloga. 1984)

Aquesta meravellosa cita ha estat rescatada de l’entrevista que Francisco Umbral, dintre de la seva sèrie “Los Cuerpos Gloriosos”, va fer a la biòloga més famosa de l’estat espanyol per a “Interviú”, l’any 1984. És curiós que aquesta publicació, de vegades denostada, no hagués destacat a la meva ment, en aquella època, per la brillant ploma dels seus col·laboradors. No obstant, a la meva memòria conservo els noms ( i altres detalls) de Sara Mora, Victoria Vera, Susana Estrada, Àgata Lys o Bàrbara Rey, abans de ser de Cristo.
Umbral fa, a aquesta sèrie d’entrevistes, una tasca en aparença senzilla (fer parlar, utilitzant la provocació i els silencis, a noies joves amb ganes de resultar brillants). No obstant, per a la història frívola recent d’aquest estat, això ens dóna actualment una font, com a mínim, per a la curiositat. Umbral, per a mi (a part de l’episodi mediàtic en el qual declarava haver acudit a “hablar de su libro”, descol·locant i provocant a una pretesa controladora del directe televisiu com Mercedes Milà) em suggereix dues coses: l’esperit de qui està “de tornada”, del “tant-se-me-n-fotisme”, potser marcat per la pèrdua d’un fill de curta edat, i les tertúlies del “Cafè Gijón”. Aquestes, segurament mitificades, reunions als soterranis del cafè de Recoletos, “quartell general” de la generació del 27, sempre m’han inspirat una certa enveja, per què... quin cafè o bar podríem citar a casa nostra com a bressol de cultura?. L’únic que em ve al cap és “Els 4 Gats”, però recordant el tracte i l’ambient sorollós del meu darrer pas per aquest restaurant, ja fa més de deu anys, mor dintre meu tot el romanticisme. Potser no existeix un local a Barcelona amb el posicionament cultural del Cafè Gijón. No obstant, recordo amb estima tertúlies a peu de barra (i horaris més que nocturns) al Bar Pastís, amb el bo de l’Àngel omplint els gots i inestimables opinions creuades, tot i que respectuoses, amb el meu admirat Pere Camps (ànima del festival Barnasants), o també l’agradable escolta, amb bon malta de per mig, de les aventures del “capità” Cecilio Pineda, abans de la publicació dels seus llibres, al seu local Nostromo, a tocar de la Catedral. Potser som mancats d’oficialitat per aquests temes, però, en petit format, ja tenim elements al voltant que afavoreixen la creativitat i la transmissió de coneixement. Només ens falten “Obregons” i, en el cas de molts de nosaltres, temps per escoltar. I, potser, lamentablement, moltes vegades, ganes.