A aquella petita part del que passa al món, que és la de la que els informatius en parlen, hi trobo darrerament notícies que, en plena crisi dels 40, me’n fan adonar de quan ràpid passa el temps i canvien els conceptes que creia immutables.
Confesso que , fa molts i molts anys, jo creia saber geografia. Tenia, a més, una meravellosa representació del món il·luminada internament, que no admetia actualitzacions, i que pintava cada nació d’un color, sobre el blau fons dels oceans. Sobre d’aquesta representació multicolor il·luminada, es distingia perfectament la paraula EUROPA, amb una font de mida clarament més gran, i bastant mes a l’est (o cap a l’orient, que potser queda més adient) es podia igualment evidenciar la paraula ÀSIA. No hi havia dubtes sobre que la paraula EUROPA estava escrita sobre França o Alemanya. De la mateixa manera, era evident que ÀSIA englobava sense discussió la Xina, i segurament Mongòlia, que estava al seu nord, amb la seva capital (Ulan Bator) que tantes satisfaccions de coneixement em va permetre a la meva infantesa . El Japó, una mica més enllà, no era abastat per la paraula AMÈRICA, perquè l’Oceà Pacífic feia d’element clarament separador. Ara bé: un grup de nacions, entre la darrera “A” d’Europa i la primera d’Àsia, quedaven en aquell globus terraqui en una mena de frontera poc definida, per la qual cosa imagino que els meus coneixements trontollen a aquestes alçades. A més, la realitat sociopolítica d’aquestes contrades als darrers anys, amb moltes de les guerres mediàtiques més tardanes del passat segle XX, ha fet que les fronteres canviessin molt més de pressa que la meva capacitat d’assimilació. Per això, la notícia dels informatius sobre la independència d’una nació(?) europea(???), que era considerada una província de Sèrbia (una fracció del color del meu mapamundi on només posava Iugoslàvia), la qual des de l’any 1999 era un protectorat de Nacions Unides, amb una força permanent de l’OTAN, fa que em perdi enmig de tantes “requalificacions” i que dubti de com pot repercutir en el meu dia a dia el futur de la dependència d’aquesta bona gent. Sí, dependència, perquè no sembla que el sistema econòmic d’aquesta zona permeti la seva emancipació vers els pares serbis, si no amb l’ajuda externa (i evidentment, interessada) d’algun actor. Ves aquí com la UE ja ha mostrat la seva voluntat "de jugar un rol de lideratge” que contribueixi a l'estabilitat de la regió. Potser per les reserves de petroli i gas de la zona, potser pel seu posicionament estratègic. Això déu ser per què l’A” final d’EUROPA no arriba fins aquí. Ara, que no entenc tampoc per què Sèrbia va acceptar la secessió de Montenegro i no la de Kosovo.
Els kosovars han posat en marxa el seu pla alternatiu, perquè el vot contrari rus a la resolució de Nacions Unides els impedeix, aparentment, altra fórmula. Que Rússia vagi del costat de Sèrbia no em sona estrany. De la mateixa manera, sigui el que sigui l’interès de la UE al conflicte, el posicionament d’Hongria i Grècia contrari a la legalitat de la declaració d’independència em resulta coherent amb els seus (per mi desconeguts) interessos com a veïns a la zona. Però, enmig de tot aquest sarau... què pinta Espanya, si estava a l’esquerra de l’”E”?. El posicionament contrari del govern espanyol, té una lectura tan fàcil com evitar que, dintre del seu color al mapamundi de fa 30 anys, no passi un cas similar?.
Realment, la realitat d’una zona amb invasions bizantines, otomanes, resistències als nazis pels partisans de Tito, el posicionament estratègic al bloc del Pacte de Varsòvia i les seves repercussions posteriors, les guerres recents a la dreta de la darrera “A” d’Europa, on s’hi va actuar tard i malament, i els canvis a la Sèrbia resultant, és prou complicada com per a que siguin vàlides, al menys, dues anàlisis. Ara, penso que la nostra realitat, si calen comparacions d’aquest nivell, era molt més complicada d’allò que jo, potser perquè no buscava el que coneixia al meu mapamundi, havia arribat mai a suposar.
Confesso que , fa molts i molts anys, jo creia saber geografia. Tenia, a més, una meravellosa representació del món il·luminada internament, que no admetia actualitzacions, i que pintava cada nació d’un color, sobre el blau fons dels oceans. Sobre d’aquesta representació multicolor il·luminada, es distingia perfectament la paraula EUROPA, amb una font de mida clarament més gran, i bastant mes a l’est (o cap a l’orient, que potser queda més adient) es podia igualment evidenciar la paraula ÀSIA. No hi havia dubtes sobre que la paraula EUROPA estava escrita sobre França o Alemanya. De la mateixa manera, era evident que ÀSIA englobava sense discussió la Xina, i segurament Mongòlia, que estava al seu nord, amb la seva capital (Ulan Bator) que tantes satisfaccions de coneixement em va permetre a la meva infantesa . El Japó, una mica més enllà, no era abastat per la paraula AMÈRICA, perquè l’Oceà Pacífic feia d’element clarament separador. Ara bé: un grup de nacions, entre la darrera “A” d’Europa i la primera d’Àsia, quedaven en aquell globus terraqui en una mena de frontera poc definida, per la qual cosa imagino que els meus coneixements trontollen a aquestes alçades. A més, la realitat sociopolítica d’aquestes contrades als darrers anys, amb moltes de les guerres mediàtiques més tardanes del passat segle XX, ha fet que les fronteres canviessin molt més de pressa que la meva capacitat d’assimilació. Per això, la notícia dels informatius sobre la independència d’una nació(?) europea(???), que era considerada una província de Sèrbia (una fracció del color del meu mapamundi on només posava Iugoslàvia), la qual des de l’any 1999 era un protectorat de Nacions Unides, amb una força permanent de l’OTAN, fa que em perdi enmig de tantes “requalificacions” i que dubti de com pot repercutir en el meu dia a dia el futur de la dependència d’aquesta bona gent. Sí, dependència, perquè no sembla que el sistema econòmic d’aquesta zona permeti la seva emancipació vers els pares serbis, si no amb l’ajuda externa (i evidentment, interessada) d’algun actor. Ves aquí com la UE ja ha mostrat la seva voluntat "de jugar un rol de lideratge” que contribueixi a l'estabilitat de la regió. Potser per les reserves de petroli i gas de la zona, potser pel seu posicionament estratègic. Això déu ser per què l’A” final d’EUROPA no arriba fins aquí. Ara, que no entenc tampoc per què Sèrbia va acceptar la secessió de Montenegro i no la de Kosovo.
Els kosovars han posat en marxa el seu pla alternatiu, perquè el vot contrari rus a la resolució de Nacions Unides els impedeix, aparentment, altra fórmula. Que Rússia vagi del costat de Sèrbia no em sona estrany. De la mateixa manera, sigui el que sigui l’interès de la UE al conflicte, el posicionament d’Hongria i Grècia contrari a la legalitat de la declaració d’independència em resulta coherent amb els seus (per mi desconeguts) interessos com a veïns a la zona. Però, enmig de tot aquest sarau... què pinta Espanya, si estava a l’esquerra de l’”E”?. El posicionament contrari del govern espanyol, té una lectura tan fàcil com evitar que, dintre del seu color al mapamundi de fa 30 anys, no passi un cas similar?.
Realment, la realitat d’una zona amb invasions bizantines, otomanes, resistències als nazis pels partisans de Tito, el posicionament estratègic al bloc del Pacte de Varsòvia i les seves repercussions posteriors, les guerres recents a la dreta de la darrera “A” d’Europa, on s’hi va actuar tard i malament, i els canvis a la Sèrbia resultant, és prou complicada com per a que siguin vàlides, al menys, dues anàlisis. Ara, penso que la nostra realitat, si calen comparacions d’aquest nivell, era molt més complicada d’allò que jo, potser perquè no buscava el que coneixia al meu mapamundi, havia arribat mai a suposar.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada