Perversio original

Experts

2008-08-05T12:57:00.003+02:00

Sóc un expert. Segur, en tant que sóc posseïdor de diverses experiències. Però, perquè puc anomenar-me "expert" i no "experimentat"?. El cúmul d’experiència és garantia de ser “expert”?. Dues persones amb la mateixa experiència poden ser igual d’experts?. Ara trobo a faltar el record precís de la metodologia de la maièutica, per tal de poder-me enfrontar a suposats “experts” embolcallats per un enginy de marketing.
Tot plegat aquesta retòrica ha estat generada al meu cap en descobrir el blog d’un “expert” en cites. Sí, en cites amb altres persones del sexe oposat, del mateix o de sexe indefinit. Després de publicar aquest comentari, li enviaré un missatge amb el motiu “-estudies o treballes- segueix funcionant com a eina per a trencar el gel, igual que per desús durant temps el cotrimoxazole torna a matar les E. Coli???”. Si me la publica i em contesta (que no ho crec), prometo actualitzar la informació (i potser continuar consultant-hi). A la secció de Blogosfèrics va!. Comença el cicle del ressorgir de la ironia i la maièutica socràtiques com a eines de desemmascarament de suposats “experts” a la web.

"Cuando Goya se volvió sordo, su loro se hizo mimo". (Fernando Arrabal, escriptor "milenarista". 2005)

2008-07-22T20:57:00.005+02:00

Pocs personatges m'han semblat més estranys que Fernando Arrabal. La seva biografia el situa amb els difícils antecedents d’un pare militar, condemnat pel bàndol blau a presó, davant la seva fidelitat amb l’exèrcit de la República, traslladat a l’Hospital de Burgos per una “suposada” malaltia mental, escapant en pijama del mateix i desapareixent sense més notícies, però amb trasllat posterior de la família a Salamanca (des de Melilla) i l’inici del periple del “diagnosticat” com a superdotat Fernandito per diversos col•legis catòlics, fins a abandonar el camí “recte” de l’educació i marxar a París en auto-stop a veure una obra de Bertolt Brecht. Se suposa que, a París, va emmalaltir de tuberculosi i això va perllongar la seva estada durant diversos anys. L’obra, principalment teatral, d’Arrabal l’ha fet mereixedor d’importants guardons a ambdós costats dels Pirineus.
Però la seva imatge pública dista molt de la d’un prestigiós literat que, segons s’ha arribat a afirmar, va ser considerat com a finalista al Premi Nobel de literatura l’any 2005. La seva adreça de contacte la col•loca a París, a prop de la Place de Wagram, i el seu correu electrònic és de domini Orange. Gran part de la seva obra actual és a diaris com El Mundo, i els continguts són clarament provocadors. A sobre, té un blog encara menys actualitzat que aquest (INADMISSIBLE!). És, no obstant, mentre recordem el naixement del “milenarisme” a l’únic programa de TV bo que ha presentat en Sánchez Dragó, la meva nova referència a la secció de Blogosfèrics. Una copa, o més, per Arrabal.

A vista d'ocell

2008-07-20T19:09:00.003+02:00

Encara recordo la primera vegada, fa uns anys, que el meu amic Miquel Marcé va obrir el seu portàtil a una terrassa de les Rambles i va ensenyar-me com, per art de màgia, gràcies a un programa anomenat Keyhole un podia accedir a una visió del món a vista d'ocell, amb la integració de les fotos de diversos satèl·lits. Després vindria, amb accés lliure, el Google Earth, millorant-se en aquests dies amb la seva extensió (per a mi, fantàstica) Street View. Tot just fa un mes, vaig veure un cotxe amb el logo de Google a la porta i una torre de càmeres al sostre, que potser va immortalitzar el meu pas per la cruïlla d’Aribau amb Laforja. L’èxit d’aquestes aplicacions ha revolucionat la representació dels nostre mapes i de la planificació de les nostres rutes. Tot això ha estat ben vist pels professionals del marketing, que han aprofitat aquestes eines globals per a la promoció de les seves marques clients. Al igual que els (misteriosos?) geoglifs de Nazca, gràcies a aquestes noves aplicacions podem trobar imatges corporatives com les de KFC al mig del desert de Mojave (a les coordenades 37°38'45.85"N, 115°45'2.55"W) o, paraules amb sentit que escapa al meu coneixement (com el “Poo” de les coordenades 55°57'26.79"N, 3°18'41.08"W). El món com a llenç global. Recentment a les principals ciutats espanyoles (i diré Barcelona, així com Madrid, Bilbao o Màlaga) han aparegut de manera poc misteriosa uns “senyals” dignes del film de Night Shyamalan, per iniciativa de l’agència barcelonesa On&On (http://onon.es), amb el logotip d’un nou rom de l’empresa Bacardi. Això déu ser el que el meu amic Roberto Arauz (una de les persones que conec que més en sap, de marketing) anomena “street-marketing”, un dels conceptes que intento memoritzar (tot i que, per raons òbvies, el que més entenc és el de “marketing viral”). Ara bé: apuntar-se a aquestes coses a aquestes alçades no crec que pugui anomenar-se com “innovador”. És una tendència, amb despeses que ignoro si estan per sota de les campanyes de publicitat pels canals convencionals, que espero que no sigui més imitada, per tal de no fer senderisme sobre les daurades cimes de Macdonalds. I no, jo no l’anomenaria “street-marketing”. Per començar, té molt més de “camp” de que carrer.

Guaita què he trobat en el Youtube

2008-07-19T21:19:00.004+02:00

Si és que és una font constant d'art i estil. Això era una intro i no la del Operasion Triunfo!.

Brindiiiiiiissssssssss, brindiiiiiiiissssssss...

L'adeu "del Bassas"

2008-07-19T20:27:00.006+02:00

Ahir vaig sentir les paraules de comiat de l'Antoni Bassas i, com que darrerament he canviat alguna vegada de lloc de treball, vaig quedar especialment admirat de dos moments: un, evidentment, del final, contingut en emoció i en la línia justa de crítica i prudència. El segon, l'entrevista amb qui conduirà el, fins ahir, programa estrella de la ràdio catalana. Se suposa que la cap de programes de Catalunya Ràdio ha de tenir alguna responsabilitat sobre els "suggeriments" de canvi de format que, a banda de diverses pressions, apunta el periodista com a causa del seu "prou". El seu to defensiu em va semblar delatar-la. I que la cap de programes sigui qui s'ha de posar al davant pot ser reflexe de que cap altre professional de la casa ha volgut passar per sobre de qui des de 14 anys ha fet el producte molt, potser massa, seu.

En fi: nous temps per a la ràdio pública catalana, i la incertesa de saber a qui escoltarem camí de la feina a partir de setembre. Imagino als caps de programes de les cadenes privades fent plans sobre quant significaria per a ells que a les seves freqüències se sentís, després de l'estiu, un renovat "bon dia: són les set". Si l'Antoni Bassas, vol, és clar. Ui, privades... i la COM????. Pot més la "crosta" que l'audiència?.

Quantes vegades van dir-me que no amb aquesta cancó

2008-02-22T01:21:00.005+01:00

Són signes dels temps. En plena crisi dels 40, per què no publicar aquelles cançons que, de tan dolentes, eren art?. El primer exemple no és gaire encertat, però servirà per a trencar el gel.

El primer "clàssic i incunable"!

“A mí siempre me quedará entre medias un triángulo isósceles por donde pueda pasar la luz”. (Ana Obregon, biòloga. 1984)

2008-02-18T23:54:00.002+01:00

Aquesta meravellosa cita ha estat rescatada de l’entrevista que Francisco Umbral, dintre de la seva sèrie “Los Cuerpos Gloriosos”, va fer a la biòloga més famosa de l’estat espanyol per a “Interviú”, l’any 1984. És curiós que aquesta publicació, de vegades denostada, no hagués destacat a la meva ment, en aquella època, per la brillant ploma dels seus col·laboradors. No obstant, a la meva memòria conservo els noms ( i altres detalls) de Sara Mora, Victoria Vera, Susana Estrada, Àgata Lys o Bàrbara Rey, abans de ser de Cristo.
Umbral fa, a aquesta sèrie d’entrevistes, una tasca en aparença senzilla (fer parlar, utilitzant la provocació i els silencis, a noies joves amb ganes de resultar brillants). No obstant, per a la història frívola recent d’aquest estat, això ens dóna actualment una font, com a mínim, per a la curiositat. Umbral, per a mi (a part de l’episodi mediàtic en el qual declarava haver acudit a “hablar de su libro”, descol·locant i provocant a una pretesa controladora del directe televisiu com Mercedes Milà) em suggereix dues coses: l’esperit de qui està “de tornada”, del “tant-se-me-n-fotisme”, potser marcat per la pèrdua d’un fill de curta edat, i les tertúlies del “Cafè Gijón”. Aquestes, segurament mitificades, reunions als soterranis del cafè de Recoletos, “quartell general” de la generació del 27, sempre m’han inspirat una certa enveja, per què... quin cafè o bar podríem citar a casa nostra com a bressol de cultura?. L’únic que em ve al cap és “Els 4 Gats”, però recordant el tracte i l’ambient sorollós del meu darrer pas per aquest restaurant, ja fa més de deu anys, mor dintre meu tot el romanticisme. Potser no existeix un local a Barcelona amb el posicionament cultural del Cafè Gijón. No obstant, recordo amb estima tertúlies a peu de barra (i horaris més que nocturns) al Bar Pastís, amb el bo de l’Àngel omplint els gots i inestimables opinions creuades, tot i que respectuoses, amb el meu admirat Pere Camps (ànima del festival Barnasants), o també l’agradable escolta, amb bon malta de per mig, de les aventures del “capità” Cecilio Pineda, abans de la publicació dels seus llibres, al seu local Nostromo, a tocar de la Catedral. Potser som mancats d’oficialitat per aquests temes, però, en petit format, ja tenim elements al voltant que afavoreixen la creativitat i la transmissió de coneixement. Només ens falten “Obregons” i, en el cas de molts de nosaltres, temps per escoltar. I, potser, lamentablement, moltes vegades, ganes.

La independència (?) de Kosovo

2008-02-18T15:36:00.000+01:00

A aquella petita part del que passa al món, que és la de la que els informatius en parlen, hi trobo darrerament notícies que, en plena crisi dels 40, me’n fan adonar de quan ràpid passa el temps i canvien els conceptes que creia immutables.
Confesso que , fa molts i molts anys, jo creia saber geografia. Tenia, a més, una meravellosa representació del món il·luminada internament, que no admetia actualitzacions, i que pintava cada nació d’un color, sobre el blau fons dels oceans. Sobre d’aquesta representació multicolor il·luminada, es distingia perfectament la paraula EUROPA, amb una font de mida clarament més gran, i bastant mes a l’est (o cap a l’orient, que potser queda més adient) es podia igualment evidenciar la paraula ÀSIA. No hi havia dubtes sobre que la paraula EUROPA estava escrita sobre França o Alemanya. De la mateixa manera, era evident que ÀSIA englobava sense discussió la Xina, i segurament Mongòlia, que estava al seu nord, amb la seva capital (Ulan Bator) que tantes satisfaccions de coneixement em va permetre a la meva infantesa . El Japó, una mica més enllà, no era abastat per la paraula AMÈRICA, perquè l’Oceà Pacífic feia d’element clarament separador. Ara bé: un grup de nacions, entre la darrera “A” d’Europa i la primera d’Àsia, quedaven en aquell globus terraqui en una mena de frontera poc definida, per la qual cosa imagino que els meus coneixements trontollen a aquestes alçades. A més, la realitat sociopolítica d’aquestes contrades als darrers anys, amb moltes de les guerres mediàtiques més tardanes del passat segle XX, ha fet que les fronteres canviessin molt més de pressa que la meva capacitat d’assimilació. Per això, la notícia dels informatius sobre la independència d’una nació(?) europea(???), que era considerada una província de Sèrbia (una fracció del color del meu mapamundi on només posava Iugoslàvia), la qual des de l’any 1999 era un protectorat de Nacions Unides, amb una força permanent de l’OTAN, fa que em perdi enmig de tantes “requalificacions” i que dubti de com pot repercutir en el meu dia a dia el futur de la dependència d’aquesta bona gent. Sí, dependència, perquè no sembla que el sistema econòmic d’aquesta zona permeti la seva emancipació vers els pares serbis, si no amb l’ajuda externa (i evidentment, interessada) d’algun actor. Ves aquí com la UE ja ha mostrat la seva voluntat "de jugar un rol de lideratge” que contribueixi a l'estabilitat de la regió. Potser per les reserves de petroli i gas de la zona, potser pel seu posicionament estratègic. Això déu ser per què l’A” final d’EUROPA no arriba fins aquí. Ara, que no entenc tampoc per què Sèrbia va acceptar la secessió de Montenegro i no la de Kosovo.
Els kosovars han posat en marxa el seu pla alternatiu, perquè el vot contrari rus a la resolució de Nacions Unides els impedeix, aparentment, altra fórmula. Que Rússia vagi del costat de Sèrbia no em sona estrany. De la mateixa manera, sigui el que sigui l’interès de la UE al conflicte, el posicionament d’Hongria i Grècia contrari a la legalitat de la declaració d’independència em resulta coherent amb els seus (per mi desconeguts) interessos com a veïns a la zona. Però, enmig de tot aquest sarau... què pinta Espanya, si estava a l’esquerra de l’”E”?. El posicionament contrari del govern espanyol, té una lectura tan fàcil com evitar que, dintre del seu color al mapamundi de fa 30 anys, no passi un cas similar?.
Realment, la realitat d’una zona amb invasions bizantines, otomanes, resistències als nazis pels partisans de Tito, el posicionament estratègic al bloc del Pacte de Varsòvia i les seves repercussions posteriors, les guerres recents a la dreta de la darrera “A” d’Europa, on s’hi va actuar tard i malament, i els canvis a la Sèrbia resultant, és prou complicada com per a que siguin vàlides, al menys, dues anàlisis. Ara, penso que la nostra realitat, si calen comparacions d’aquest nivell, era molt més complicada d’allò que jo, potser perquè no buscava el que coneixia al meu mapamundi, havia arribat mai a suposar.

Un intent de blog, des de la mediocritat

2008-02-18T00:33:00.000+01:00

Per què començar un blog, ara que ja no és "cool" (és maco veure com són d'expressives les paraules en anglès) i que per la xarxa es poden trobar les reflexions de la majoria de ments privilegiades del planeta? La veritat, crec que no tinc resposta a aquesta pregunta, però d'aquesta manera he afegit el primer dels comentaris (potser el més difícil d'escriure) en aquest diari obert.
Espero que el següent sigui inspirat per més contingut...